Avui és necessària una pedagogia que es basi més amb la importància de l’altre, que comenci amb l’altre, amb la seva existència històrica; que es pregunti per l’altre. No és possible seguir educant como si res passes fora del centre educatiu, ignorant quin tipus de persones i de societat es vol construir i ignorant les condicions socials que estan afectant als educands. No s’ educa mai en “terra de ningú”.
El compromís amb l’altre, és fer-se càrrec d’ell i comporta assumir-lo amb tota la seva realitat històrica i social. No és possible educar sense el reconeixement de l’altre i tampoc ho és si l’altre no percep que l’educador ho està fent, veient l’altre com un subjecte concret, singular i històric que sent, disfruta i viu, aquí i ara. Sense el reconeixement de l’altre i el compromís amb ell no hi ha educació.
És per això que, quan parlem d’educació estem fent que un esdeveniment aparegui, una experiència singular i irrepetible, on la ètica se’ns mostra, en el que de forma predominant ens dona l’oportunitat d’assistir a la trobada amb l’altre, al naixement de quelcom nou que no sóc jo.
Aquest fet significa confiança, acompanyament, guia i direcció, però també acceptar ser ensenyat per “l’altre” (educant) que entra a la quotidianitat (de l’educador). Lévinas (1987, 75) ho expressa amb aquestes paraules: “es salir de uno mismo para reconocerse en el otro”.
Aquest discurs portat a l’educació, ens obliga a repensar certs aspectes educatius perquè l’esdeveniment, al ser un imprevist, no és pot programar o planificar. És per això, que dins el que s’entén educació hi ha un inevitable component utòpic que es resisteix a la previsió i al control. L’acollida i el fer-se càrrec de l’altre és una qüestió d’actitud, “d’entranyes” que escapa de tota forma de planificació i control.
Taula de Franja de 9Barris 